dimecres, 2 de juny de 2010

tant dóna els anys que fa que vius en un lloc



No parlaré de quants anys fa que jo visc a Eivissa, perquè això no dóna més força, ni passaré per ser més d’aquí, ni tampoc sentiré de forma diferent. Però he llegit moltes vegades la frase “llevo tantos años en Ibiza...”, i quan conec personalment qui ho ha escrit amb tant d’orgull m’adono que, en moltes ocasions, es tracta de persones que encara no han entès l’arrel d’Eivissa, la seva forma diferent d’expressar-se i comunicar-se, de sentir-se, el veritable cor de l’illa: la seva llengua. I és que molts d’aquests no entenen que a Eivissa s’hi parli una altra llengua que no sigui la seva.

Parlen d’imposició, però tenen present únicament la llengua oficial de tot l’Estat: el castellà. Com si no n’hi hagués una altra, tan oficial com el castellà i pròpia d’aquest poble i, per tant, primera llengua. De fet, la imposició real ve dels qui obliguen als eivissencs que parlin en una altra llengua. La imposició és arribar a un lloc i obligar la gent que s'adapti al que a mi em sembla que és el normal, el correcte i el que ha de ser, el dret de conquesta. Aquesta actitud, tan present en alguns, és egoista, predemocràtica i no té sentit comú. Tant dóna que es portin cinc, deu o vint anys vivint en un lloc si no es coneix el que el fa diferent i singular, el que enriqueix amb el temps. Si no s’entén que integrar-se al lloc on has triat viure és una forma de respecte.

Fa poc vaig ser mare i aleshores vaig comprendre. Mai abans m'havia sentit tan lluny d’aquest lloc, Eivissa, on visc fa anys. La meva filla és mig eivissenca i mig manxega, i he d’ensenyar-li que la seva mare és de llengua materna castellana, però que viu en un lloc on es parla una altra llengua, que és la del seu pare i la que la seva mare també ha après a parlar i comparteix amb altres persones. Però per respecte als meus pares, família i orígens, a la meva cultura, jo li parlo en castellà encara que de tant en tant se'm escapi un ‘patufeta meua’.


Amb això espero haver fet entendre la importància tan gran que té ser d'un lloc i que t'ho vulguin prendre i moltes vegades amb insults, burles i desaprovacions contínues, que és el que està patint Eivissa.

2 comentaris:

josep estruel ha dit...

Diana Puig ha dit.

Me costó mucho poder expresar de forma que no pareciera que perdía el respeto a nadie, algo que realmente solo significaba sentimiento por un lugar, una cultura, una lengua, no deseaba nada más que decir algo que pienso que va mas allá del objetivo único de salvar una lengua, quería salvar a personas, su dignidad, su casa, su vida, toda su lucha por mantener vivo aspectos que son tan importantes para no perder la identidad de uno mismo.

La elección como siempre haces, MUY ACERTADA, un abrazo inmenso Josep, de corazón.



didi.

zel ha dit...

No pateixis, s'entén perfectament, no has ferit ningú...i és el gran drama que molts pateixen, s'entén quan et vas fent gran, és cert!

Publica un comentari a l'entrada