diumenge, 4 d’abril de 2010

ADÉU, PAPA


M'has esperat, papa, avui no havia de venir, però les coses van així.
Fins ahir, normal, les teves cròniques caigudes i aixecades, valent, sense queixes, cap alarma.
Avui, t'has llevat tou, i cap al migdia, m'has cuit castanyes,
-ja em trobo millor, couré les castanyes per la nena-, li has dit a la mama.
Has esperat que jo obrís la porta del garatge, i just baixar del cotxe, després de mirar-me, t'has decantat cap a terra, vençut. Els meus crits d'impotència en no poder-te aixecar, t'han fet fixar els ulls mig apagats en mi, i mirar-me, per retornar, que ja no hi eres.
Has esperat a veure els nets, i després, cinc hores més tard, cinc hores d'impotència davant d'un box de reanimació, que mai oblidaré -pipipipipipipipipipipipi, soroll de mort- en un anar i venir frenètic de gent que ja no vols que et diguin res, només que et retornin.
T'estimo, papa. M'he quedat les teves claus, allò que més tocaves cada dia.
M'he quedat la teva olor, la que m'ha quedat a les mans quan t'amanyagava tot plorant, i t'eixugava la suor freda. M'he quedat el teu cluc d'ulls quan conspiràvem contra la mama. M'he quedat en un mar de dol i amb la recança de totes les ràbies i malentesos que hem patit, i que oblidàvem. A qui he de reclamar que avui, en cinc hores, m'han robat el pare?

1 comentari:

Alfonso ha dit...

No creo que se le pueda reclamar a nadie. Eso sería, si no los pudieran devolver. La vida es así, frágil, y deberíamos llegar todos juntos e irnos a vez. Pero eso así. Nadie nos roba. Algún día nos robarán a nosotros también.

Publica un comentari a l'entrada